L’estiu de 2014, Alma i jo vam fer un breu viatje pel nord-est dels Estats Units fins arribar a la frontera amb Canadà. Van ser quinze dies que ens portaren per carreteres de pobles i ciutats com Vancouver, Seattle, Tacoma, Auburn, North Bend o Snoqualmine. Un paisatge alié, un altre país. Costums i gents diferents a les meues que, malgrat això, em semblaven ja conegudes, quasi familiars.
Aquell era el paisatge i el país que havien retratat Robert Frank, William Eggleston, Stephen Shore, fotògrafs als quals admire. Però també era el país de les gasolineres velles, dels dinners, dels motels, les botigues de discos, el país d’Elvis, del gran Little Richard, dels Sonics i tants altres referents d’una cultura que sent com pròpia i que, alhora, és gairebé universal. D’aquest viatge guarde una sensació que crec que ho resumeix tot: sentir-me partícip d’una aventura que altres havien viscut abans, compartir amb ells les mateixes experiències. Afegir a la realitat abans explorada per altres, el meu punt de vista.
A diferència d’altres treballs que he fet, aquesta sèrie mostra menys figures humanes. El motiu d’aquesta omissió intencionada es troba no només en les condicions del viatge, sinó també en la impresió que em va suscitar aquesta regió. En aquest territori les distàncies i els espais són extraordinàriament oberts, enormes. És justament aquesta amplitud allò que va canviar la meua relació amb les persones en aquest viatge. En contrast amb altres ciutats, en aquesta zona del continent americà l’entorn condiciona la presència humana amb una força extraordinària. Les línies verticals, l’aglomeració que caracteritza els grans centres demogràfics del món, ací dóna pas a una horitzontalitat que sembla no tenir límit i on hom troba molt difícil distigir quan comença o acaba una ciutat. És aquesta particularitat del terreny, l’urbanisme i l’arquitectura, el que fa de la presència humana un esdeveniment únic, fins al punt que abordar-la fóra, per a mi, com si assaltara la seua intimitat violentament. I vaig decidir respectar-la.
Espais, línies, arquitectura, sensacions, records i referències culturals es barregen en aquesta selecció d’imatges, apunts en un mapa de carreteres, entrades en un bloc de notes. En definitiva, l’empremta dels nostres passos en un viatge fascinant per un territori que ens va captivar.
Per a mi, entrar dins d’una exposició és com entrar dins de la casa d’algú, un lloc on cada objecte forma part del caràcter i la mirada de l’amfitrió. Ara sóc jo qui exposa i s’hi exhibeix, tinc la sensació que aquestes fotografies són, també, com els mobles que decoren cada habitació de la meua casa.
Esteu convidats.
Oscar Garrido Serra.
